“Com no s’ha inventat això abans?” – El Mètode Livingston per a projectar conversant

Abans de començar les pràctiques en Arrsa!, Ester em va comentar que estaven esperant-me per seguir de zero una consulta d'arquitectura. Es tractava d'una reforma i ampliació d'un pis, que duplicaria la seua superfície útil després de la compra d'una casa veïna. Havia d'anar fins i tot a la primera reunió amb els clients, i jo no entenia res. Semblava tot un esdeveniment, quan jo imaginava que tots els processos de reforma eren igual de senzills: l'usuari li demana a l'arquitecte un plànol de la reforma, aquest els planteja unes solucions que no els convencen i finalment decideixen no pagar res a l'arquitecte "per dibuixar quatre ratlles".

Però no era el cas. Arrsa! ha adaptat el mètode seguit per l'arquitecte argentí Rodolfo Livingston, que l'explica al llibre Arquitectos de familia: El Método. Abans de la primera reunió amb els usuaris, ja m'havia llegit la primera part del llibre, i el primer que vaig pensar va ser "Com no s'ha inventat això abans?". Es tracta d'un mètode que dignifica el disseny, l'apropa a les classes populars i desprecaritza el treball de l'arquitecte. En definitiva, posa en valor el paper de l'arquitecte i la importància que la vivenda té per a la quotidianeïtat.

Però anem per parts. Livingston proposa un mètode que comença amb una telefonada, entre l'usuari i l'arquitecte, on aquest ja té clar quins seran els honoraris i el mètode de treball, dividit en dos fases. La primera fase consta del Pacte, Recopil.lació d'informació, Desenvolupament de les variants, Presentació de les variants i Ajustaments finals del projecte. Una vegada finalitzat el projecte, es podria o no executar l'obra, però el seu disseny ja està pagat.

Per això parlàvem de desprecarització, ja que molts arquitectes fan el projecte gratis, esperant a cobrar per la direcció d'obra, quan es tracta de dos treballs diferents. Però el client accepta si hi ha tants arquitectes disposats a fer-ho gratis? Sí, perquè coneix el mètode i sap que la seua veu es vorà reflectida. De fet, Livingston conta que moltes consultes, després dels passos inicials, no han esdevingut projectes sinó consells per comprar una nova vivenda.

A la primera reunió s'enceta el Pacte (1), es va celebrar a Arrsa! i s'estableixen els plaços i els honoraris. Es crea un context d'enteniment amb el client, que està predisposat a pagar perquè l'arquitecte ja li transmeteix que el projecte final s'ajustarà a les seues necessitats i als seus desitjos. I serà així perquè l'arquitecte l'haurà entés i treballarà durant hores (remunerades, amb un preu tancat) dissenyant la solució més addient, lluny de les quatre ratlles de la típica planta de blocs.

La segona reunió té lloc a la vivenda, on per a recopil.lar la informació (2) es realitzaràn les medicions necessàries (fins ací tot normal) i es manté una llarga entrevista amb tots els habitants majors de 7 anys amb un doble objectiu: conèixer millor el seu mapa mental de la vivenda actual i les necessitats i desitjos per a la nova vivenda. A través d'uns exercicis, s'aconsegueix despertar la creativitat dels usuaris i així sentar les bases de les variants, a més de fer el primer pas per que ells mateixa dibuixen la seua pròpia variant, el Projecte de Client. Una de les últimes preguntes, i probablement la més profitosa, consisteix en descriure la casa ideal de l'usuari com si fóra una pel.lícula, des que s'alcen.

Esta és una forma per aproximar-nos als desitjos dels usuaris més enllà del "necessitem 3 banys i 4 dormitoris". Per això, a l'intervindre en una vivenda, l'arquitecte ha d'assumir el mapa mental dels usuaris. I quan es plantejen les intervencions, la narrativa que recomana Livingston es composa per cerimònies, a partir de les quals desenvoluparem les variants (3). De fet, a la tercera reunió presentàrem varies variants, entre tres i cinc, del projecte. Cadascuna d'elles té un nom, utilitzant el lèxic cerimoniós que els usuaris han anat utilitzat a l'entrevista, com ara Choza deluxe, Loft familiar, Redescubriendo las terrazas... Les variants estan auditades per una fulla de Necessitats i Desitjos, que serà l'instrument per a valorar els encerts i carències de cadascuna de les variants, a través d'uns punts que resumiràn les dues hores d'entrevista a partir de significants que s'han establert entre l'arquitecte i l'usuari (neverotón, la suite, la terrassa de jocs...).

Després de la presentació de les variants (4), els usuaris disposen d'unes setmanes per a estudiar-les bé i acceptar o rebutjar els trets de cadascuna d'elles. Normalment mai s'accepta una sencera, sinó que es realitza un mestissatge entre les distintes variants: la distribució dels dormitoris de la V1, les terrasses de la V2, la cuina i el menjador de la V3... Finalment, després dels ajustaments finals (5) es presenta la versió definitiva del projecte, acompanyada d'un manual d'instruccions en cas que l'obra no vaja a executar-se pels mateixos arquitectes que l'han redactada; i tornant a la idea de la pel.lícula i les cerimònies, si cal s'incorpora una evolució del projecte per fases.

En l'actual consulta que estem portant, el procés fins ara ha sigut molt positiu. Ens trobem a la fase d'ajustament final, però fins ara les reaccions dels usuaris han sigut positives. En el moment de la recopil.lació d'informació potser es trobaren esgotats de pensar, però condensar la informació junt a ells, ha servit per exprimir al màxim els seus desitjos i traduïr al seu llenguatge aquells canvis que no havien pensat però ens exigien les seues necessitats.